LA SOSTENIBILITAT I LA REVOLUCIÓ PENDENT DEL CONSUM
L’INFORMATIU núm. 210 del Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics.
LA DEMANDA SOSTENIBLE COM A REPTE DE LA CULTURA OCCIDENTAL
Aquest escrit el volem iniciar esmentant alguns fets escollits de manera aleatòria, però, que creiem prou significatius:
El primer fa referència a la ja coneguda producció de fusta il.legal procedent del Brasil, equivalent al 80% de la fusta exportada, i de com diferents col.lectius i persones estan amenaçats de mort per denunciar-ho.
El segon al creixement urbanístic a la Vall d’Aran, amb motiu de l’ampliació de les pistes d’esquí de Baqueira-Beret, on l’actual 65% dels habitatges construïts en els darrers anys són segones residències que s’ocupen només durant dues setmanes l’any.
I el tercer sobre el turisme internacional creixent com a gran consumidor d’aigua i altres recursos, d’energia i generador de grans quantitats de residus.
Els tres fets són reflexa de la capacitat de consum del món occidental degut al millor “benestar econòmic” que es tradueix en la demanda creixent de productes i serveis. És evident que tots tres “generen riquesa”, si bé, molt probablement, en l’avaluació dels costos no han estat contemplats el valor de la vida humana ni la qualitat medi ambiental. En aquesta transacció econòmica hi ha diversos intermediaris i fonamentalment algú que, exercint la seva “llibertat individual”, decideix consumir aquests productes i serveis i per tant, li dóna viabilitat econòmica.
Significa que aquest consumidor és culpable d’aquests fets?. Ho sigui o no, el que és evident és que sense la seva demanda l’oferta de determinats productes o serveis seria nul.la o molt més reduïda.
La paraula demanda és, potser, la qüestió clau que cal abordar i, molt concretament, quins poden ser els mecanismes, si existeixen, que permetin assolir uns nivells compatibles d’aquesta demanda amb el medi ambient.
És evident que això s’escapa de l’àmbit estrictament arquitectònic i urbanístic per les seves implicacions econòmiques, socials i culturals, però creiem, que només des d’una vessant general és possible assolir la problemàtica medi ambiental i un nivell sostenible per la nostra societat globalitzada, ja que fer-ho parcialment només retardarà el problema en el temps.
En aquest sentit és força entenedora la tesi proposada per l’autor Jorgen S.Norgard a nivell de demanda energètica que perfectament es pot aplicar a altres qüestions. En ella es diu que el gran estalvi energètic que es pot produir en els propers vint anys, a través de la tecnologia amb nivells elevats d’eficiència, pot ser superat un altre cop si la demanda en comptes d’estabilitzar-se i disminuir continua creixent il.limitadament com a resultat dels nivells creixents de confort. El panorama no és molt esperançador si recordem que això s’agreujarà amb la incorporació dels països en vies de desenvolupament al sistema de mercat imperant, els quals assoliran nivells similars de consum de matèries primes i d’energia i de producció de contaminants.
Tornant al fet de l’ampliació de Baqueira-Beret, i fent un supòsit que s’hi apliqui tota la tecnologia actual pel que fa a criteris medi ambientals en l’edificació (estalvi d’energia mitjançant sistemes solars passius i actius, ús de materials ecològics, estalvi d’aigua potable, etc.), els efectes beneficiosos d’aquests quedarien probablement superats per la destrucció d’aquest territori d’elevada qualitat medi ambiental i pels efectes negatius de l’increment de població impossibles d’absorbir per aquest indret (augments dels residus urbans, de la contaminació dels gasos d’efecte hivernacle pel major trànsit de vehicles, del soroll, etc.).
La problemàtica medi ambiental, doncs, no es resol només des de la tecnologia, com sembla defensar-se per a la nostra tranquil.litat, ja que els sistemes naturals tenen una capacitat de càrrega determinada. El que ens ve a dir Jorgen S.Norgard és que les possibilitats de la tecnologia per reduir els desequilibris naturals no són per ara infinites. Així, qualsevol discurs basat en les “meravelles tecnològiques” per arribar a una societat respectuosa amb el medi ambient és un discurs” interessat” que només resol la problemàtica medi ambiental a curt termini.
Entenem, doncs, que cal una re-formulació del concepte de la demanda, i per tant del consum, amb criteris de quantitat i qualitat. El consumidor és el que escull, estant en les seves mans fer-ho de manera responsable, i té el dret i el deure de saber quins són els efectes d’aquest consum.
Però, ho ha de fer sol? Evidentment que no! Les institucions públiques tenen una gran responsabilitat que no sempre sembla complir-se. Només cal veure com les fites del Protocòl de Kyoto en la reducció dels gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera no s’estan assolint. O com alguns membres de la Comissió Europea (concretament els representants espanyols!) ja diuen que, per garantir l’actual “nivell de vida”, és impossible assolir l’increment anual del 6% del consum elèctric a Espanya sense recórrer a l’energia nuclear, la qual qualifiquen de neta perquè no emet diòxid de carboni a l’atmosfera (opinió compartida per les grans empreses elèctriques propietàries de les centrals nuclears, és clar). No cal dir que aquest increment del consum era més que previsible en el sistema econòmic imperant i que, en comptes de potenciar l’estalvi energètic i les energies renovables des de fa vint anys, s’ha permès que la situació arribi a nivells difícilment resolubles a curt termini i amb l’opinió pública “sensibilitzada” per una possible interrupció del subministra elèctric.
Si la primera qüestió clau que es plantejava era la re-formulació de la demanda, la segona és si l’actual sistema econòmic és capaç d’assimilar aquesta demanda responsable? Amb els criteris actuals de creixement il.limitat i insostenible possiblement que no. Però si no es fa, la crisi ecològica acabarà afectant al propi sistema. Ens trobem davant d’un gran repte per la nostra civilització, on els ciutadans ja han començat a organitzar-se i a proposar solucions més que viables i que els responsables polítics encara no sembla que hagin agafat seriosament si no és per raons electorals.
Com ja es deia inicialment, aquestes reflexions s’escapen de l’àmbit arquitectònic i urbanístic, però, són el rerafons que té tot professional vinculat al mon de la construcció preocupat pel medi ambient.
LA NORMATIVA COM A EINA ESSENCIAL EN EL TRACTAMENT DEL TERRITORI I DE L’EDIFICACIÓ
Resoldre aquesta enorme contradicció no és l’objectiu d’aquest article, però sí, determinar certs mecanismes o actituds claus que, al nostre entendre, poden fer avançar cap a la direcció desitjada. Actualment podem dir que tenim perfectament identificades les causes de la problemàtica medi ambiental i les seves gravíssimes conseqüències que ja comencem a patir. Per una altra banda des de fa anys es venen realitzant fòrums, conferències, tot tipus de debats o publicacions elaborades des de la pròpia administració o entitats privades que detallen la problemàtica medi ambiental i que donen les possibles pautes d’actuació. Aleshores, per què no s’apliquen? Per què com a professionals de l’arquitectura tenim tan poques eines normatives i acaba sent moltes de les vegades un acte de bona voluntat amb el client? Per què com a ciutadans podem intervenir tan poc en l’elaboració del planejament urbanístic general, depenent bàsicament de la millor o pitjor actitud democràtica dels governs municipals i que massa sovint s’acullen als “mínims democràtics” (mínims legals) de la normativa, no havent cap garantia que les aportacions ciutadanes siguin tingudes en compte quan s’està qüestionant un model territorial amb elevades conseqüències medi ambientals i evidents guanys econòmics al darrera? Per què no hi ha una major incidència sobre els ciutadans per un consum responsable i no només quan ja és massa tard com és el cas de les reserves d’aigua? ...
Entenem que la resposta a aquestes i moltes altres qüestions és sens dubte legislativa, és a dir política. Els instruments han de ser clars i objectius, no dependre de voluntats i, fonamentalment, han de concretar solucions viables i precises aplicables a tots els àmbits. Actualment gaudim d’aquests instruments? Està clar que el model territorial que s’està aplicant és sostenible? Les directrius del planejament urbanístic general i el derivat són obligatòries en l’àmbit medi ambiental? Existeix una legislació general que obligui a tots els edificis l’eficiència energètica i l’ús de les energies renovables? Existeix una normativa de rang superior que racionalitzi el consum d’aigua? ...
Fins ara el Model Territorial escollit, amb la connivència de molts polítics locals i independentment de la grandària del municipi, ha implicat l’ocupació del territori que el mercat ha consolidat expulsant a molta gent de les grans ciutats per l’encariment dels habitatges (afavorit per la reducció dràstica des de l’any 1993 de la promoció d’habitatge protegit per part de l’administració).
Les zones ocupades ho han estat, en la gran majoria dels casos, a partir del model extensiu, poc dens en l’edificació i sense barreja d’usos (model que consumeix molt territori, és car per la gran superfície de viari que requereix, afavoreix la mobilitat amb cotxe en detriment de la peatonal, etc.). Les infrastructures s’han anat consolidant com a unió d’aquestes noves àrees d’ús residencial amb les àrees de treball i de serveis. O han anat apareixent de noves degut al col.lapse viari al marge, moltes vegades, de la qualitat medi ambiental i paisatgística del territori. Pel que fa a aquestes infrastructures, el desplaçament d’habitants del Barcelonès a la segona corona metropolitana (la primera ja està quedant esgotada), la desestructuració territorial, la inadequada gestió urbanística municipal en masses casos o les superposicions de competències entre les diferents administracions, entre d’altres, ha fet que aquestes hagin anat apareixent en el territori resolent la necessitat exclusivament viària sense tenir en compte les característiques de l’entorn geogràfic.
Aquestes infrastructures s’han ocupat sovint per àrees comercials, desitjades també pels polítics pels beneficis econòmics immediats a les arques municipals, i accessibles només en cotxe la gran majoria de les vegades.
Alguns dels efectes ja coneguts per aquest model territorial són l’increment de la problemàtica del trànsit i la contaminació pels gasos d’efecte hivernacle, la reducció del teixit econòmic de les ciutats o dels barris propers on es situen les àrees comercials, l’empobriment socio-cultural de les noves àrees exclusivament residencials, una ocupació preocupant del territori, l’increment del consum d’aigua potable i un llarg etcètera.
Fa poc ha estat aprovada la Llei d’Urbanisme a Catalunya on per primer cop s’introdueix el concepte de sostenibilitat i l’avaluació d’impacte ambiental en el planejament urbanístic. No és la nostra intenció fer-ne un anàlisi, ja hi ha els experts en la matèria, però sí extreure’n una primera impressió que sorgeix al contrastar-la amb l’experiència professional i amb la participació activa com a ciutadans en les propostes alternatives a la revisió del Pla General d’Ordenació Urbana d’un municipi proper a Barcelona menor als 10.000habitants.
L’urbanisme és una funció pública on la participació ciutadana és fonamental. Creiem que l’articulat on es descriuen els mecanismes d’aquesta són insuficients i que “cal elaborar des del Departament de Política Territorial i Obres Públiques, ..., la guia de participació ciutadana de suport als municipis per a l'elaboració del programa de participació, document obligatori en la memòria dels plans d’ordenació urbana municipal”.
Una guia que hauria de posar especial èmfasi en l’etapa prèvia on es defineixen els objectius tant del planejament director com del general i la regulació amb les diverses administracions implicades. També hauria d’establir els mecanismes de participació directa durant les diferents fases de tramitació, sigui en forma de “consell consultiu ciutadà” o altres. I finalment dotar-la de recursos senzills que la recolzin davant aquelles institucions on no quedi clar l’interès públic dins dels objectius del planejament (en el cas de les institucions municipals, les majors competències atorgades per aquesta Llei haurien d’anar acompanyades de major protecció de la participació ciutadana).
La ciutadania interessada en participar en el planejament urbanístic coneix i es preocupa pel territori on viu i sap què pot guanyar i què pot perdre. És per això, que la participació ciutadana constitueix un principi bàsic democràtic i un indicador fonamental pel desenvolupament sostenible de tota societat.
Actualment ja existeix el coneixement de com han de ser els instruments per un desenvolupament urbanístic sostenible i és el moment de posar-los a la pràctica. En aquest sentit l’articulat de la Llei és massa genèric i entenem que seran desenvolupats en el posterior Reglament o bé per decret tal i com indiquen les disposicions finals. Conceptes com “la utilització progressiva de les energies renovables”, “una política eficaç d’estalvi energètic general”, “la utilització racional del territori i del medi ambient”, “la configuració de models d’ocupació del sòl que evitin la dispersió en el territori” s’han de desenvolupar de manera precisa i convertir-se en instruments objectius i eficaços (per posar un exemple de concreció en la mateixa Llei, destacaríem, sense discutir si la quantitat és la necessària, la reserva de sòl corresponent al 20% del sostre per a la construcció d’habitatge públic com a manera de “lluitar contra la pobresa”).
L’ampliació del Pla Estratègic Metropolità a 36 municipis de l’entorn de Barcelona, amb una superfície de 628 quilòmetres quadrats, on hi viuen gairebé tres milions d'habitants, és vist amb preocupació pels desequilibris territorials que poden sorgir, tal i com va quedar de manifest en el debat que va tenir lloc a la sala d’actes del Col.legi d’Arquitectes de Catalunya el proppassat dia 5 de juny. Si la primera corona metropolitana queda integrada en aquest “nou centre” és força evident que les anomenades segona i tercera rebran una pressió urbanística més intensa així com els equipaments i infrastructures no desitjats per aquest nou centre urbà . Amb l’inconvenient que en aquests municipis petits la gestió municipal obeeix massa sovint a interessos econòmics particulars i molt susceptibles de rebre favorablement les “pressions externes” del nou centre metropolità en benefici propi. Així existeix el perill que, lluny de fer un front comú i plantejar un disseny territorial supramunicipal i sostenible que contraresti la nova organització territorial com a conseqüència de l’enorme potencial metropolità, alguns governs municipals continuïn despatxant el planejament urbanístic amb un instrumental molt pobre, basat en els mínims normatius, i amb poca voluntat de fomentar la participació ciutadana i les opinions alternatives, que lliures de la pressió dels interessos econòmics particulars, són capaces encara de tenir una visió del benestar col.lectiu i dels interessos generals i presents futurs.
L’argument que Barcelona no ha de perdre competitivitat i àrea d’influència en la zona de la Mediterrània no ha de ser a costa de malmetre el territori i la qualitat de vida dels ciutadans metropolitans ni de la resta del territori . Cal que tots els interlocutors afectats per aquest nou disseny territorial ho facin en igualtat de condicions i que sobre tot, els ciutadans i entitats cíviques que es preocupen pel territori puguin participar activament. En cas contrari, el disseny del nostre futur serà al marge dels ciutadans i un cop més es farà més evident l’actual distància entre els representants i els representats.
En aquest sentit seria força interessant la formació i consolidació d’una “xarxa cívica per a la sostenibilitat”, a partir dels col.lectius ciutadans preocupats per assolir una societat i una gestió del territori sostenibles i que ja estan sorgint en funció dels problemes que estan apareixent a nivell local, i que fos capaç de proposar solucions viables i sistemàtiques a les nostres administracions. Les causes de la formació d’aquests col.lectius no són pas arbitràries, ans el contrari, són la resposta a una visió massa “economicista” de la gestió imperant de les ciutats i del territori que els ciutadans perceben com a molt negatives.
Pel que fa a l’eficiència energètica en els edificis, fou en la Directiva comunitària 93/76/CEE on es marcà l’objectiu de limitar les emissions dels gasos d’efecte hivernacle en els estats membres mitjançant la millora de l’eficiència energètica dels edificis . Cal dir que en l’estat espanyol ja s’ha finalitzat el “Código Técnico de la Edificación” de la “Ley de Ordenació de la Edificación” que inclourà aspectes medi ambientals, mitjançant noves exigències energètiques més estrictes als compromisos de Kyoto relatius a la reducció d’emissions d’aquests gasos .
Al nostre entendre, més que una “Certificació Energètica”, caldria una Certificació Medi Ambiental d’obligat compliment en els edificis que oferís una valoració global de les solucions medi ambientals. Si bé l’estalvi energètic i la reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle és molt important, aquest tipus de certificació hauria de premiar aquells edificis que contemplessin a més altres aspectes com l’eficiència en l’ús de l’aigua i el seu reciclatge, l’ús de materials respectuosos amb el medi ambient a partir de l’eco-etiquetatge corresponent i obligatori, la qualitat de l’aire interior resultant, l’emplaçament més respectuós amb l’entorn, l’ús de materials constructius de baix consum energètic en la seva elaboració, minimitzar la producció de residus, el potenciar la coberta ecològiques com a element eficaç, sobre tot en les grans ciutats, per reduir la temperatura i els contaminants i incrementar la humitat ambientals , el potenciar en els edificis l’aplicació de sistemes solars passius on la pròpia arquitectura, amb molt poca tecnologia i un sobrecost moderat, pot assolir un estalvi energètic per damunt del 60% i un llarg etc.
Actualment existeix l’Etiquetat Ecològic Europeu de productes, regulat pel Reglament (CEE) núm. 1980/2000, de caràcter voluntari i que s’aplica a una gran diversitat de productes. També existeix la certificació medi ambiental per als edificis, igualment voluntària, que concedeix l’U.S. Green Building Council als Estats Units.
Entenem com a molt necessàries totes les actuacions voluntàries que tinguin com a objectiu informar i potenciar en el ciutadà el consum responsable. Però, tal i com ja dèiem abans, un cop coneguda la problemàtica medi ambiental i la seva enorme complexitat, cal passar a l’acció. Una acció generalitzada i obligatòria per a tothom que cada cop es més urgent i que la classe política, que té el poder per fer-ho, no aplica d’una manera contundent malgrat que molta part de la societat civil ho reclama pel bé comú de tota la humanitat i del planeta.
És ben cert que en el nostre país s’han fet grans avenços normatius, impulsats o obligats per la normativa europea:
Un exemple ha estat la normativa solar per a l’aigua calenta sanitària al municipi de Barcelona, obligatòria a partir d’una despesa superior a 292MJ útils en càlcul de mitjana anual que significa a partir d’uns 16 habitatges (tenint en compte un consum de 35 litres/persona, un salt tèrmic anual de 30ºC i 4 persones per habitatge), quedant-hi exclosos els habitatges unifamiliars aïllats i en filera.
Aquesta normativa ha impulsat a altres municipis a elaborar-ne una de pròpia, però, tenint en compte que aquestes tipologies excloses representen un gran volum en la construcció en aquests darrers anys en l’àmbit català, seria un lamentable error no incloure-les en les futures normatives solars.
Un altre ha estat la prohibició de les varietats més perilloses de l’amiant a nivell europeu en el anys 1984 i 1993, si bé la varietat d’amiant blanc no ha quedat definitivament prohibida a l’estat Espanyol fins el desembre del 2001 amb una pròrroga d’un any. Ara bé, “cal recordar que el més gran dels fabricants d'aquest producte a l'Estat espanyol, Uralita, SA, fabrica i comercialitza també les mateixes plaques però sense les fibres d'amiant blanc, per tal de conservar el seu mercat internacional en països on fa molt de temps que està prohibit tot tipus d'amiant. Mentrestant, al nostre país, ens quedem amb l'amiant que continua afegint al fibrociment” .
L’aparició de la diferent normativa sobre els residus a Catalunya també és un avenç important. Però, lluny d’aplicar impostos als residus destinats a l’abocador per potenciar el reciclatge i aprofitament de residus, tal i com ja es produeix en altres països europeus, a Catalunya encara s’està lluitant contra els abocadors no controlats o ens trobem que molts professionals de la construcció desconeixen aquesta normativa, que existeixen ajuntaments on no s’aplica el decret 201/94 i per tant no es demana la fiança, que la recomanació per part dels ajuntaments pel que fa a dipòsits controlats de terres i runes és reduïda, que els ajuntaments no poden complir el decret per manca de recursos, etc.
La normativa és una eina tècnica, però també, la traducció d’un rerafons ideològic, a igual que la dotació econòmica que es dóna als organismes encarregats de la seva aplicació, així com l’agilitat en el procés d’elaboració.
En aquest sentit seria convenient tractar la problemàtica medi ambiental en l’arquitectura i en el plantejament urbanístic d’una manera global i no com una suma de problemes a resoldre. Les dues disciplines són complexes, on intervenen aspectes tècnics i econòmics, però també culturals i socials. Tractar-los d’una manera exclusivament tècnica, creiem que seria un desencert i és per això que caldria defensar la certificació medi ambiental tant en l’arquitectura com en el planejament urbanístic.
La gravetat del problema medi ambiental, que ja ha començat a afectar també als països rics (amb la greu sequera soferta als EUA, les darreres inundacions europees, la ja coneguda pluja àcida, la contaminació de les terres de cultiu degut a la producció agrícola industrialitzada o els problemes de salut degut a la producció ramadera també industrialitzada, etc.), requereix actuacions legislatives àgils i preventives, invertint els recursos necessaris perquè així sigui. Des de la Cimera de Rio a l’any 1992 els avenços fets pels nostres governants han estat molt inferiors a les expectatives creades i pel que sembla, així ha estat també a la Cimera de Johanesburgo celebrada el mes de setembre d’enguany. Seria lamentable, a més d’èticament reprovable, que el criteri acabés sent purament econòmic, es a dir, esperar a actuar quan les despeses generades per aquestes catàstrofes superin els beneficis del nostre sistema productiu insostenible.
LA FORMACIÓ, ELS COL.LEGIS PROFESSIONALS I L’ADMINISTRACIÓ
Els professionals de l’edificació i del planejament urbanístic necessiten, com dèiem, normatives globals eficaces, però també, llocs on trobar la informació i eines pràctiques per assolir un resultat acceptable des del punt de vista de la sostenibilitat. Si bé, actualment ja existeix diversitat d’informació (llibres, guies o manuals editats per diferents institucions públiques, etc.) caldria una sistematització i centralització d’aquesta perquè no fos el professional qui realitzés la recerca de manera individualitzada, amb el perill que comporta d’obtenir-ne una visió parcial.
La funció de l’ensenyament universitari i la formació continuada professional hi juguen un paper primordial, sent necessària la col.laboració entre les dues institucions, quant a fer compatibles els continguts, i la metodologia a impartir i també entre els diferents col.legis professionals (arquitectes, arquitectes tècnics, enginyers de camins, etc.).
A diferència de les carreres universitàries, on els Plans d’Estudis fixen els continguts dels perfils professionals, la major flexibilitat dels Col.legis Professionals permetria organitzar cursos periòdics de formació capaços d’anar incorporant i consolidant les noves problemàtiques medi ambientals. La participació d’estudiants universitaris, mitjançant l’ús de crèdits lliures, seria una bona manera d’apropar els continguts medi ambientals als futurs professionals d’una forma estructurada mentre cert Plans d’Estudis no els contemplessin . Òbviament, aquest treball conjunt permanent podria constituir la base per la reforma d’aquests pel que fa a la incorporació de les consideracions medi ambientals.
En funció dels diferents perfils professionals i les seves respectives responsabilitats, aquests cursos podrien organitzar-se en diversos mòduls on la suma de tots proporcionés una exhaustiva visió de conjunt (coneixement de la normativa actual, estudi de les diferents qualificacions o etiquetatges voluntaris arreu del món en edificació i planejament urbanístic, estratègies projectuals arquitectòniques i urbanístiques, coneixement del cicle de vida dels materials, ús de sistemes constructius respectuosos amb el medi ambient, eines de càlcul per l’estalvi energètic tant en l’execució com en el funcionament posterior aplicables en l’edificació i en el planejament urbanístic, estalvi i reciclatge d’aigua, residus i reciclatge de materials de la construcció, etc.).
L’èxit, però, d’un curs d’aquestes característiques, creiem, seria a partir de l’aplicació d’un seguit d’eines pràctiques que facilitessin l’activitat professional en els diversos camps, és a dir, que, un cop finalitzat aquest, el professional tingués tota la informació per dur-la a la pràctica.
Entenem que una col.laboració permanent d’aquest tipus en l’àmbit de medi ambient entre la universitat i els diferents col.legis professionals constituiria un objectiu ambiciós, on la millor formació dels tècnics, tant si treballen de manera lliberal, per l’administració o l’empresa, seria un primer pas per afavorir la incorporació dels paràmetres medi ambientals en diferents sectors de la societat. És evident que l’acció professional individual no és suficient, però, marcaria una tendència favorable.
L’accés a la informació és una altra eina clau. En aquest sentit la pàgina electrònica de l’Agenda de la Construcció Sostenible del Col.legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics constitueix un bon referent a molts professionals que, en el dia dia professional, cerquen informació general o novedosa, solucions concretes, materials, etc.
Si els col.legis professionals són “...administracions “impròpies”, d’institució avalada professionalment que arriba allà on les administracions pròpies no poden arribar...” entenem que els hi correspon un paper important en la sensibilització de la societat pel que fa a les polítiques medi ambientals aplicables en l’arquitectura i el planejament urbanístic.
Per una banda, els col.legis professionals són interlocutors amb la ciutadania i sensibilitzar-la seria una excel.lent manera de fomentar una major demanda per a una edificació i un planejament urbanístic sostenibles, és a dir, proporcionaria el coneixement necessari al ciutadà perquè exercís el seu poder com a consumidor (els tècnics redactors dels projectes, davant la demanda creixent, haurien d’incorporar els paràmetres medi ambientals i el mateix succeiria als promotors). També creiem que és la seva funció explicar com la qualitat arquitectònica i urbanística són fonamentals per assolir un nivell satisfactori de paràmetres medi ambientals i que això, no ha de ser un fet aïllat ja que la qualitat no implica necessàriament desviaments pressupostaris que la nostra societat no pugui assolir.
Per l’altra, també són interlocutors amb les administracions. Juguen un paper rellevant en l’elaboració de les lleis que regulen el sector i així hauria de ser en els aspectes medi ambientals.
En l’àmbit de la investigació també ha de ser l’interlocutor entre el professional i l’administració i ha de defensar que aquesta no sigui a costa del col.lectiu professional com succeeix en el camp de la investigació científica a l’Estat Espanyol. Actualment els honoraris professionals i el temps de redacció d’un projecte amb sistemes constructius innovadors (sistemes prefabricats, incorporació de paràmetres medi ambientals com sistemes solars actius i passius d’estalvi energètic, etc.) són els mateixos que dissenyat amb sistemes convencionals. Creiem que s’està cometen un error greu perquè arribarà un moment que el col.lectiu, el qual està demostrant una gran professionalitat, no podrà assolir tot el risc de la responsabilitat que implica la innovació i menys quan la seva remuneració no està en consonància amb ella.
Proposar nous models, generar opinió compromesa, avançar-se amb esperit constructiu i crític a les directrius polítiques i de les diferents administracions són funcions que, al nostre entendre, han d’exercir els col.legis professionals.
En definitiva, recuperar un paper actiu en la societat i que li sàpiga transmetre que el “servei arquitectònic suposa una prestació intel.lectual, cultural i artística professional” i “que una bona qualitat arquitectònica millora la qualitat de vida i la relació dels ciutadans amb el seu entorn”.
ALGUNES REFLEXIONS FINALS
És indubtable que l’elecció de cert tipus de materials, dels sistemes constructius, de l’organització espacial, del tipus de refrigeració o calefacció són decisions preses pels tècnics que poden millorar considerablement la qualitat i funcionament d’un edifici. És a dir, està en les seves mans reconduir la demanda d’edificis cap a una arquitectura capaç d’innovar i ser al mateix temps respectuosa amb el medi ambient. Entenem que l’aportació professional que pot fer el nostre col.lectiu no és gens menyspreable.
Des dels col.legis professionals cal defensar l’arquitectura (aquella feta amb dignitat, pensada per a les persones, respectuosa amb el seu entorn...) ja que la vulgaritat constructiva es defensa per si sola. Fomentar l’arquitectura envers la ciutadania com a disciplina que encara té molt a investigar i molt a dir sense caure en el parany exclusiu del “discurs tecnològic”.
Des dels àmbits polítics i de les administracions calen normatives que recondueixin el consum actual a un consum responsable. Són instruments necessaris perquè el conjunt de la societat modifiqui els seus hàbits no sostenibles.
Aquestes són algunes de les reflexions que han anat sorgint en la pràctica professional, acompanyades també de molts dubtes. Però, el que és indubtable és que, tenint en compte que el 42% del consum energètic total europeu pertany a l’edificació i que aquest té un creixement anual del 2% , el nostre col.lectiu hi té una gran responsabilitat, ens agradi o no!
Fidela Frutos Schwöbel
Josep Maria Sanmartín Burgués
L’INFORMATIU núm. 210 del Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics.
LA DEMANDA SOSTENIBLE COM A REPTE DE LA CULTURA OCCIDENTAL
Aquest escrit el volem iniciar esmentant alguns fets escollits de manera aleatòria, però, que creiem prou significatius:
El primer fa referència a la ja coneguda producció de fusta il.legal procedent del Brasil, equivalent al 80% de la fusta exportada, i de com diferents col.lectius i persones estan amenaçats de mort per denunciar-ho.
El segon al creixement urbanístic a la Vall d’Aran, amb motiu de l’ampliació de les pistes d’esquí de Baqueira-Beret, on l’actual 65% dels habitatges construïts en els darrers anys són segones residències que s’ocupen només durant dues setmanes l’any.
I el tercer sobre el turisme internacional creixent com a gran consumidor d’aigua i altres recursos, d’energia i generador de grans quantitats de residus.
Els tres fets són reflexa de la capacitat de consum del món occidental degut al millor “benestar econòmic” que es tradueix en la demanda creixent de productes i serveis. És evident que tots tres “generen riquesa”, si bé, molt probablement, en l’avaluació dels costos no han estat contemplats el valor de la vida humana ni la qualitat medi ambiental. En aquesta transacció econòmica hi ha diversos intermediaris i fonamentalment algú que, exercint la seva “llibertat individual”, decideix consumir aquests productes i serveis i per tant, li dóna viabilitat econòmica.
Significa que aquest consumidor és culpable d’aquests fets?. Ho sigui o no, el que és evident és que sense la seva demanda l’oferta de determinats productes o serveis seria nul.la o molt més reduïda.
La paraula demanda és, potser, la qüestió clau que cal abordar i, molt concretament, quins poden ser els mecanismes, si existeixen, que permetin assolir uns nivells compatibles d’aquesta demanda amb el medi ambient.
És evident que això s’escapa de l’àmbit estrictament arquitectònic i urbanístic per les seves implicacions econòmiques, socials i culturals, però creiem, que només des d’una vessant general és possible assolir la problemàtica medi ambiental i un nivell sostenible per la nostra societat globalitzada, ja que fer-ho parcialment només retardarà el problema en el temps.
En aquest sentit és força entenedora la tesi proposada per l’autor Jorgen S.Norgard a nivell de demanda energètica que perfectament es pot aplicar a altres qüestions. En ella es diu que el gran estalvi energètic que es pot produir en els propers vint anys, a través de la tecnologia amb nivells elevats d’eficiència, pot ser superat un altre cop si la demanda en comptes d’estabilitzar-se i disminuir continua creixent il.limitadament com a resultat dels nivells creixents de confort. El panorama no és molt esperançador si recordem que això s’agreujarà amb la incorporació dels països en vies de desenvolupament al sistema de mercat imperant, els quals assoliran nivells similars de consum de matèries primes i d’energia i de producció de contaminants.
Tornant al fet de l’ampliació de Baqueira-Beret, i fent un supòsit que s’hi apliqui tota la tecnologia actual pel que fa a criteris medi ambientals en l’edificació (estalvi d’energia mitjançant sistemes solars passius i actius, ús de materials ecològics, estalvi d’aigua potable, etc.), els efectes beneficiosos d’aquests quedarien probablement superats per la destrucció d’aquest territori d’elevada qualitat medi ambiental i pels efectes negatius de l’increment de població impossibles d’absorbir per aquest indret (augments dels residus urbans, de la contaminació dels gasos d’efecte hivernacle pel major trànsit de vehicles, del soroll, etc.).
La problemàtica medi ambiental, doncs, no es resol només des de la tecnologia, com sembla defensar-se per a la nostra tranquil.litat, ja que els sistemes naturals tenen una capacitat de càrrega determinada. El que ens ve a dir Jorgen S.Norgard és que les possibilitats de la tecnologia per reduir els desequilibris naturals no són per ara infinites. Així, qualsevol discurs basat en les “meravelles tecnològiques” per arribar a una societat respectuosa amb el medi ambient és un discurs” interessat” que només resol la problemàtica medi ambiental a curt termini.
Entenem, doncs, que cal una re-formulació del concepte de la demanda, i per tant del consum, amb criteris de quantitat i qualitat. El consumidor és el que escull, estant en les seves mans fer-ho de manera responsable, i té el dret i el deure de saber quins són els efectes d’aquest consum.
Però, ho ha de fer sol? Evidentment que no! Les institucions públiques tenen una gran responsabilitat que no sempre sembla complir-se. Només cal veure com les fites del Protocòl de Kyoto en la reducció dels gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera no s’estan assolint. O com alguns membres de la Comissió Europea (concretament els representants espanyols!) ja diuen que, per garantir l’actual “nivell de vida”, és impossible assolir l’increment anual del 6% del consum elèctric a Espanya sense recórrer a l’energia nuclear, la qual qualifiquen de neta perquè no emet diòxid de carboni a l’atmosfera (opinió compartida per les grans empreses elèctriques propietàries de les centrals nuclears, és clar). No cal dir que aquest increment del consum era més que previsible en el sistema econòmic imperant i que, en comptes de potenciar l’estalvi energètic i les energies renovables des de fa vint anys, s’ha permès que la situació arribi a nivells difícilment resolubles a curt termini i amb l’opinió pública “sensibilitzada” per una possible interrupció del subministra elèctric.
Si la primera qüestió clau que es plantejava era la re-formulació de la demanda, la segona és si l’actual sistema econòmic és capaç d’assimilar aquesta demanda responsable? Amb els criteris actuals de creixement il.limitat i insostenible possiblement que no. Però si no es fa, la crisi ecològica acabarà afectant al propi sistema. Ens trobem davant d’un gran repte per la nostra civilització, on els ciutadans ja han començat a organitzar-se i a proposar solucions més que viables i que els responsables polítics encara no sembla que hagin agafat seriosament si no és per raons electorals.
Com ja es deia inicialment, aquestes reflexions s’escapen de l’àmbit arquitectònic i urbanístic, però, són el rerafons que té tot professional vinculat al mon de la construcció preocupat pel medi ambient.
LA NORMATIVA COM A EINA ESSENCIAL EN EL TRACTAMENT DEL TERRITORI I DE L’EDIFICACIÓ
Resoldre aquesta enorme contradicció no és l’objectiu d’aquest article, però sí, determinar certs mecanismes o actituds claus que, al nostre entendre, poden fer avançar cap a la direcció desitjada. Actualment podem dir que tenim perfectament identificades les causes de la problemàtica medi ambiental i les seves gravíssimes conseqüències que ja comencem a patir. Per una altra banda des de fa anys es venen realitzant fòrums, conferències, tot tipus de debats o publicacions elaborades des de la pròpia administració o entitats privades que detallen la problemàtica medi ambiental i que donen les possibles pautes d’actuació. Aleshores, per què no s’apliquen? Per què com a professionals de l’arquitectura tenim tan poques eines normatives i acaba sent moltes de les vegades un acte de bona voluntat amb el client? Per què com a ciutadans podem intervenir tan poc en l’elaboració del planejament urbanístic general, depenent bàsicament de la millor o pitjor actitud democràtica dels governs municipals i que massa sovint s’acullen als “mínims democràtics” (mínims legals) de la normativa, no havent cap garantia que les aportacions ciutadanes siguin tingudes en compte quan s’està qüestionant un model territorial amb elevades conseqüències medi ambientals i evidents guanys econòmics al darrera? Per què no hi ha una major incidència sobre els ciutadans per un consum responsable i no només quan ja és massa tard com és el cas de les reserves d’aigua? ...
Entenem que la resposta a aquestes i moltes altres qüestions és sens dubte legislativa, és a dir política. Els instruments han de ser clars i objectius, no dependre de voluntats i, fonamentalment, han de concretar solucions viables i precises aplicables a tots els àmbits. Actualment gaudim d’aquests instruments? Està clar que el model territorial que s’està aplicant és sostenible? Les directrius del planejament urbanístic general i el derivat són obligatòries en l’àmbit medi ambiental? Existeix una legislació general que obligui a tots els edificis l’eficiència energètica i l’ús de les energies renovables? Existeix una normativa de rang superior que racionalitzi el consum d’aigua? ...
Fins ara el Model Territorial escollit, amb la connivència de molts polítics locals i independentment de la grandària del municipi, ha implicat l’ocupació del territori que el mercat ha consolidat expulsant a molta gent de les grans ciutats per l’encariment dels habitatges (afavorit per la reducció dràstica des de l’any 1993 de la promoció d’habitatge protegit per part de l’administració).
Les zones ocupades ho han estat, en la gran majoria dels casos, a partir del model extensiu, poc dens en l’edificació i sense barreja d’usos (model que consumeix molt territori, és car per la gran superfície de viari que requereix, afavoreix la mobilitat amb cotxe en detriment de la peatonal, etc.). Les infrastructures s’han anat consolidant com a unió d’aquestes noves àrees d’ús residencial amb les àrees de treball i de serveis. O han anat apareixent de noves degut al col.lapse viari al marge, moltes vegades, de la qualitat medi ambiental i paisatgística del territori. Pel que fa a aquestes infrastructures, el desplaçament d’habitants del Barcelonès a la segona corona metropolitana (la primera ja està quedant esgotada), la desestructuració territorial, la inadequada gestió urbanística municipal en masses casos o les superposicions de competències entre les diferents administracions, entre d’altres, ha fet que aquestes hagin anat apareixent en el territori resolent la necessitat exclusivament viària sense tenir en compte les característiques de l’entorn geogràfic.
Aquestes infrastructures s’han ocupat sovint per àrees comercials, desitjades també pels polítics pels beneficis econòmics immediats a les arques municipals, i accessibles només en cotxe la gran majoria de les vegades.
Alguns dels efectes ja coneguts per aquest model territorial són l’increment de la problemàtica del trànsit i la contaminació pels gasos d’efecte hivernacle, la reducció del teixit econòmic de les ciutats o dels barris propers on es situen les àrees comercials, l’empobriment socio-cultural de les noves àrees exclusivament residencials, una ocupació preocupant del territori, l’increment del consum d’aigua potable i un llarg etcètera.
Fa poc ha estat aprovada la Llei d’Urbanisme a Catalunya on per primer cop s’introdueix el concepte de sostenibilitat i l’avaluació d’impacte ambiental en el planejament urbanístic. No és la nostra intenció fer-ne un anàlisi, ja hi ha els experts en la matèria, però sí extreure’n una primera impressió que sorgeix al contrastar-la amb l’experiència professional i amb la participació activa com a ciutadans en les propostes alternatives a la revisió del Pla General d’Ordenació Urbana d’un municipi proper a Barcelona menor als 10.000habitants.
L’urbanisme és una funció pública on la participació ciutadana és fonamental. Creiem que l’articulat on es descriuen els mecanismes d’aquesta són insuficients i que “cal elaborar des del Departament de Política Territorial i Obres Públiques, ..., la guia de participació ciutadana de suport als municipis per a l'elaboració del programa de participació, document obligatori en la memòria dels plans d’ordenació urbana municipal”.
Una guia que hauria de posar especial èmfasi en l’etapa prèvia on es defineixen els objectius tant del planejament director com del general i la regulació amb les diverses administracions implicades. També hauria d’establir els mecanismes de participació directa durant les diferents fases de tramitació, sigui en forma de “consell consultiu ciutadà” o altres. I finalment dotar-la de recursos senzills que la recolzin davant aquelles institucions on no quedi clar l’interès públic dins dels objectius del planejament (en el cas de les institucions municipals, les majors competències atorgades per aquesta Llei haurien d’anar acompanyades de major protecció de la participació ciutadana).
La ciutadania interessada en participar en el planejament urbanístic coneix i es preocupa pel territori on viu i sap què pot guanyar i què pot perdre. És per això, que la participació ciutadana constitueix un principi bàsic democràtic i un indicador fonamental pel desenvolupament sostenible de tota societat.
Actualment ja existeix el coneixement de com han de ser els instruments per un desenvolupament urbanístic sostenible i és el moment de posar-los a la pràctica. En aquest sentit l’articulat de la Llei és massa genèric i entenem que seran desenvolupats en el posterior Reglament o bé per decret tal i com indiquen les disposicions finals. Conceptes com “la utilització progressiva de les energies renovables”, “una política eficaç d’estalvi energètic general”, “la utilització racional del territori i del medi ambient”, “la configuració de models d’ocupació del sòl que evitin la dispersió en el territori” s’han de desenvolupar de manera precisa i convertir-se en instruments objectius i eficaços (per posar un exemple de concreció en la mateixa Llei, destacaríem, sense discutir si la quantitat és la necessària, la reserva de sòl corresponent al 20% del sostre per a la construcció d’habitatge públic com a manera de “lluitar contra la pobresa”).
L’ampliació del Pla Estratègic Metropolità a 36 municipis de l’entorn de Barcelona, amb una superfície de 628 quilòmetres quadrats, on hi viuen gairebé tres milions d'habitants, és vist amb preocupació pels desequilibris territorials que poden sorgir, tal i com va quedar de manifest en el debat que va tenir lloc a la sala d’actes del Col.legi d’Arquitectes de Catalunya el proppassat dia 5 de juny. Si la primera corona metropolitana queda integrada en aquest “nou centre” és força evident que les anomenades segona i tercera rebran una pressió urbanística més intensa així com els equipaments i infrastructures no desitjats per aquest nou centre urbà . Amb l’inconvenient que en aquests municipis petits la gestió municipal obeeix massa sovint a interessos econòmics particulars i molt susceptibles de rebre favorablement les “pressions externes” del nou centre metropolità en benefici propi. Així existeix el perill que, lluny de fer un front comú i plantejar un disseny territorial supramunicipal i sostenible que contraresti la nova organització territorial com a conseqüència de l’enorme potencial metropolità, alguns governs municipals continuïn despatxant el planejament urbanístic amb un instrumental molt pobre, basat en els mínims normatius, i amb poca voluntat de fomentar la participació ciutadana i les opinions alternatives, que lliures de la pressió dels interessos econòmics particulars, són capaces encara de tenir una visió del benestar col.lectiu i dels interessos generals i presents futurs.
L’argument que Barcelona no ha de perdre competitivitat i àrea d’influència en la zona de la Mediterrània no ha de ser a costa de malmetre el territori i la qualitat de vida dels ciutadans metropolitans ni de la resta del territori . Cal que tots els interlocutors afectats per aquest nou disseny territorial ho facin en igualtat de condicions i que sobre tot, els ciutadans i entitats cíviques que es preocupen pel territori puguin participar activament. En cas contrari, el disseny del nostre futur serà al marge dels ciutadans i un cop més es farà més evident l’actual distància entre els representants i els representats.
En aquest sentit seria força interessant la formació i consolidació d’una “xarxa cívica per a la sostenibilitat”, a partir dels col.lectius ciutadans preocupats per assolir una societat i una gestió del territori sostenibles i que ja estan sorgint en funció dels problemes que estan apareixent a nivell local, i que fos capaç de proposar solucions viables i sistemàtiques a les nostres administracions. Les causes de la formació d’aquests col.lectius no són pas arbitràries, ans el contrari, són la resposta a una visió massa “economicista” de la gestió imperant de les ciutats i del territori que els ciutadans perceben com a molt negatives.
Pel que fa a l’eficiència energètica en els edificis, fou en la Directiva comunitària 93/76/CEE on es marcà l’objectiu de limitar les emissions dels gasos d’efecte hivernacle en els estats membres mitjançant la millora de l’eficiència energètica dels edificis . Cal dir que en l’estat espanyol ja s’ha finalitzat el “Código Técnico de la Edificación” de la “Ley de Ordenació de la Edificación” que inclourà aspectes medi ambientals, mitjançant noves exigències energètiques més estrictes als compromisos de Kyoto relatius a la reducció d’emissions d’aquests gasos .
Al nostre entendre, més que una “Certificació Energètica”, caldria una Certificació Medi Ambiental d’obligat compliment en els edificis que oferís una valoració global de les solucions medi ambientals. Si bé l’estalvi energètic i la reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle és molt important, aquest tipus de certificació hauria de premiar aquells edificis que contemplessin a més altres aspectes com l’eficiència en l’ús de l’aigua i el seu reciclatge, l’ús de materials respectuosos amb el medi ambient a partir de l’eco-etiquetatge corresponent i obligatori, la qualitat de l’aire interior resultant, l’emplaçament més respectuós amb l’entorn, l’ús de materials constructius de baix consum energètic en la seva elaboració, minimitzar la producció de residus, el potenciar la coberta ecològiques com a element eficaç, sobre tot en les grans ciutats, per reduir la temperatura i els contaminants i incrementar la humitat ambientals , el potenciar en els edificis l’aplicació de sistemes solars passius on la pròpia arquitectura, amb molt poca tecnologia i un sobrecost moderat, pot assolir un estalvi energètic per damunt del 60% i un llarg etc.
Actualment existeix l’Etiquetat Ecològic Europeu de productes, regulat pel Reglament (CEE) núm. 1980/2000, de caràcter voluntari i que s’aplica a una gran diversitat de productes. També existeix la certificació medi ambiental per als edificis, igualment voluntària, que concedeix l’U.S. Green Building Council als Estats Units.
Entenem com a molt necessàries totes les actuacions voluntàries que tinguin com a objectiu informar i potenciar en el ciutadà el consum responsable. Però, tal i com ja dèiem abans, un cop coneguda la problemàtica medi ambiental i la seva enorme complexitat, cal passar a l’acció. Una acció generalitzada i obligatòria per a tothom que cada cop es més urgent i que la classe política, que té el poder per fer-ho, no aplica d’una manera contundent malgrat que molta part de la societat civil ho reclama pel bé comú de tota la humanitat i del planeta.
És ben cert que en el nostre país s’han fet grans avenços normatius, impulsats o obligats per la normativa europea:
Un exemple ha estat la normativa solar per a l’aigua calenta sanitària al municipi de Barcelona, obligatòria a partir d’una despesa superior a 292MJ útils en càlcul de mitjana anual que significa a partir d’uns 16 habitatges (tenint en compte un consum de 35 litres/persona, un salt tèrmic anual de 30ºC i 4 persones per habitatge), quedant-hi exclosos els habitatges unifamiliars aïllats i en filera.
Aquesta normativa ha impulsat a altres municipis a elaborar-ne una de pròpia, però, tenint en compte que aquestes tipologies excloses representen un gran volum en la construcció en aquests darrers anys en l’àmbit català, seria un lamentable error no incloure-les en les futures normatives solars.
Un altre ha estat la prohibició de les varietats més perilloses de l’amiant a nivell europeu en el anys 1984 i 1993, si bé la varietat d’amiant blanc no ha quedat definitivament prohibida a l’estat Espanyol fins el desembre del 2001 amb una pròrroga d’un any. Ara bé, “cal recordar que el més gran dels fabricants d'aquest producte a l'Estat espanyol, Uralita, SA, fabrica i comercialitza també les mateixes plaques però sense les fibres d'amiant blanc, per tal de conservar el seu mercat internacional en països on fa molt de temps que està prohibit tot tipus d'amiant. Mentrestant, al nostre país, ens quedem amb l'amiant que continua afegint al fibrociment” .
L’aparició de la diferent normativa sobre els residus a Catalunya també és un avenç important. Però, lluny d’aplicar impostos als residus destinats a l’abocador per potenciar el reciclatge i aprofitament de residus, tal i com ja es produeix en altres països europeus, a Catalunya encara s’està lluitant contra els abocadors no controlats o ens trobem que molts professionals de la construcció desconeixen aquesta normativa, que existeixen ajuntaments on no s’aplica el decret 201/94 i per tant no es demana la fiança, que la recomanació per part dels ajuntaments pel que fa a dipòsits controlats de terres i runes és reduïda, que els ajuntaments no poden complir el decret per manca de recursos, etc.
La normativa és una eina tècnica, però també, la traducció d’un rerafons ideològic, a igual que la dotació econòmica que es dóna als organismes encarregats de la seva aplicació, així com l’agilitat en el procés d’elaboració.
En aquest sentit seria convenient tractar la problemàtica medi ambiental en l’arquitectura i en el plantejament urbanístic d’una manera global i no com una suma de problemes a resoldre. Les dues disciplines són complexes, on intervenen aspectes tècnics i econòmics, però també culturals i socials. Tractar-los d’una manera exclusivament tècnica, creiem que seria un desencert i és per això que caldria defensar la certificació medi ambiental tant en l’arquitectura com en el planejament urbanístic.
La gravetat del problema medi ambiental, que ja ha començat a afectar també als països rics (amb la greu sequera soferta als EUA, les darreres inundacions europees, la ja coneguda pluja àcida, la contaminació de les terres de cultiu degut a la producció agrícola industrialitzada o els problemes de salut degut a la producció ramadera també industrialitzada, etc.), requereix actuacions legislatives àgils i preventives, invertint els recursos necessaris perquè així sigui. Des de la Cimera de Rio a l’any 1992 els avenços fets pels nostres governants han estat molt inferiors a les expectatives creades i pel que sembla, així ha estat també a la Cimera de Johanesburgo celebrada el mes de setembre d’enguany. Seria lamentable, a més d’èticament reprovable, que el criteri acabés sent purament econòmic, es a dir, esperar a actuar quan les despeses generades per aquestes catàstrofes superin els beneficis del nostre sistema productiu insostenible.
LA FORMACIÓ, ELS COL.LEGIS PROFESSIONALS I L’ADMINISTRACIÓ
Els professionals de l’edificació i del planejament urbanístic necessiten, com dèiem, normatives globals eficaces, però també, llocs on trobar la informació i eines pràctiques per assolir un resultat acceptable des del punt de vista de la sostenibilitat. Si bé, actualment ja existeix diversitat d’informació (llibres, guies o manuals editats per diferents institucions públiques, etc.) caldria una sistematització i centralització d’aquesta perquè no fos el professional qui realitzés la recerca de manera individualitzada, amb el perill que comporta d’obtenir-ne una visió parcial.
La funció de l’ensenyament universitari i la formació continuada professional hi juguen un paper primordial, sent necessària la col.laboració entre les dues institucions, quant a fer compatibles els continguts, i la metodologia a impartir i també entre els diferents col.legis professionals (arquitectes, arquitectes tècnics, enginyers de camins, etc.).
A diferència de les carreres universitàries, on els Plans d’Estudis fixen els continguts dels perfils professionals, la major flexibilitat dels Col.legis Professionals permetria organitzar cursos periòdics de formació capaços d’anar incorporant i consolidant les noves problemàtiques medi ambientals. La participació d’estudiants universitaris, mitjançant l’ús de crèdits lliures, seria una bona manera d’apropar els continguts medi ambientals als futurs professionals d’una forma estructurada mentre cert Plans d’Estudis no els contemplessin . Òbviament, aquest treball conjunt permanent podria constituir la base per la reforma d’aquests pel que fa a la incorporació de les consideracions medi ambientals.
En funció dels diferents perfils professionals i les seves respectives responsabilitats, aquests cursos podrien organitzar-se en diversos mòduls on la suma de tots proporcionés una exhaustiva visió de conjunt (coneixement de la normativa actual, estudi de les diferents qualificacions o etiquetatges voluntaris arreu del món en edificació i planejament urbanístic, estratègies projectuals arquitectòniques i urbanístiques, coneixement del cicle de vida dels materials, ús de sistemes constructius respectuosos amb el medi ambient, eines de càlcul per l’estalvi energètic tant en l’execució com en el funcionament posterior aplicables en l’edificació i en el planejament urbanístic, estalvi i reciclatge d’aigua, residus i reciclatge de materials de la construcció, etc.).
L’èxit, però, d’un curs d’aquestes característiques, creiem, seria a partir de l’aplicació d’un seguit d’eines pràctiques que facilitessin l’activitat professional en els diversos camps, és a dir, que, un cop finalitzat aquest, el professional tingués tota la informació per dur-la a la pràctica.
Entenem que una col.laboració permanent d’aquest tipus en l’àmbit de medi ambient entre la universitat i els diferents col.legis professionals constituiria un objectiu ambiciós, on la millor formació dels tècnics, tant si treballen de manera lliberal, per l’administració o l’empresa, seria un primer pas per afavorir la incorporació dels paràmetres medi ambientals en diferents sectors de la societat. És evident que l’acció professional individual no és suficient, però, marcaria una tendència favorable.
L’accés a la informació és una altra eina clau. En aquest sentit la pàgina electrònica de l’Agenda de la Construcció Sostenible del Col.legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics constitueix un bon referent a molts professionals que, en el dia dia professional, cerquen informació general o novedosa, solucions concretes, materials, etc.
Si els col.legis professionals són “...administracions “impròpies”, d’institució avalada professionalment que arriba allà on les administracions pròpies no poden arribar...” entenem que els hi correspon un paper important en la sensibilització de la societat pel que fa a les polítiques medi ambientals aplicables en l’arquitectura i el planejament urbanístic.
Per una banda, els col.legis professionals són interlocutors amb la ciutadania i sensibilitzar-la seria una excel.lent manera de fomentar una major demanda per a una edificació i un planejament urbanístic sostenibles, és a dir, proporcionaria el coneixement necessari al ciutadà perquè exercís el seu poder com a consumidor (els tècnics redactors dels projectes, davant la demanda creixent, haurien d’incorporar els paràmetres medi ambientals i el mateix succeiria als promotors). També creiem que és la seva funció explicar com la qualitat arquitectònica i urbanística són fonamentals per assolir un nivell satisfactori de paràmetres medi ambientals i que això, no ha de ser un fet aïllat ja que la qualitat no implica necessàriament desviaments pressupostaris que la nostra societat no pugui assolir.
Per l’altra, també són interlocutors amb les administracions. Juguen un paper rellevant en l’elaboració de les lleis que regulen el sector i així hauria de ser en els aspectes medi ambientals.
En l’àmbit de la investigació també ha de ser l’interlocutor entre el professional i l’administració i ha de defensar que aquesta no sigui a costa del col.lectiu professional com succeeix en el camp de la investigació científica a l’Estat Espanyol. Actualment els honoraris professionals i el temps de redacció d’un projecte amb sistemes constructius innovadors (sistemes prefabricats, incorporació de paràmetres medi ambientals com sistemes solars actius i passius d’estalvi energètic, etc.) són els mateixos que dissenyat amb sistemes convencionals. Creiem que s’està cometen un error greu perquè arribarà un moment que el col.lectiu, el qual està demostrant una gran professionalitat, no podrà assolir tot el risc de la responsabilitat que implica la innovació i menys quan la seva remuneració no està en consonància amb ella.
Proposar nous models, generar opinió compromesa, avançar-se amb esperit constructiu i crític a les directrius polítiques i de les diferents administracions són funcions que, al nostre entendre, han d’exercir els col.legis professionals.
En definitiva, recuperar un paper actiu en la societat i que li sàpiga transmetre que el “servei arquitectònic suposa una prestació intel.lectual, cultural i artística professional” i “que una bona qualitat arquitectònica millora la qualitat de vida i la relació dels ciutadans amb el seu entorn”.
ALGUNES REFLEXIONS FINALS
És indubtable que l’elecció de cert tipus de materials, dels sistemes constructius, de l’organització espacial, del tipus de refrigeració o calefacció són decisions preses pels tècnics que poden millorar considerablement la qualitat i funcionament d’un edifici. És a dir, està en les seves mans reconduir la demanda d’edificis cap a una arquitectura capaç d’innovar i ser al mateix temps respectuosa amb el medi ambient. Entenem que l’aportació professional que pot fer el nostre col.lectiu no és gens menyspreable.
Des dels col.legis professionals cal defensar l’arquitectura (aquella feta amb dignitat, pensada per a les persones, respectuosa amb el seu entorn...) ja que la vulgaritat constructiva es defensa per si sola. Fomentar l’arquitectura envers la ciutadania com a disciplina que encara té molt a investigar i molt a dir sense caure en el parany exclusiu del “discurs tecnològic”.
Des dels àmbits polítics i de les administracions calen normatives que recondueixin el consum actual a un consum responsable. Són instruments necessaris perquè el conjunt de la societat modifiqui els seus hàbits no sostenibles.
Aquestes són algunes de les reflexions que han anat sorgint en la pràctica professional, acompanyades també de molts dubtes. Però, el que és indubtable és que, tenint en compte que el 42% del consum energètic total europeu pertany a l’edificació i que aquest té un creixement anual del 2% , el nostre col.lectiu hi té una gran responsabilitat, ens agradi o no!
Fidela Frutos Schwöbel
Josep Maria Sanmartín Burgués
